Tiempo de magos - Wolfram Eilenberger

Títol: Tiempo de magos. La gran década de la filosofía 1919-1929
Autor: Wolfram Eilenberger
Editorial: Taurus (Random House)
Any de publicació: 2019

Tiempo de magos és un assaig que s'endinsa en el pensament i la vida de quatre grans pensadors del segle XX: els reconeguts filòsofs Heidegger, Wittgenstein i Cassirer, així com el polifacètic pensador Walter Benjamin. En principi el contingut no sembla pas que pugui arribar a apassionar a gaire gent excepte als molt iniciats, però la raó per la qual un llibre així va arribar al meu radar és justament per les nombroses crítiques elogioses que lloaven la forma en que estava escrit i explicaven (de forma un xic exagerada) que per moments semblava més un thriller que un llibre de filosofia.

Realment el llibre està molt ben escrit i aconsegueix mantenir un interès que no es trobaria en un assaig acadèmic. La part biogràfica de la novel·la és la que per mi manté l'interès més alt, doncs resulta força sorprenent seguir el dia a dia d'aquests pensadors, des de l'extraordinària experiència vital de l'imprevisible Wittgenstein a les batalles sostingudes de Heidegger o Walter Benjamin per obtenir un lloc de professor universitari permanent que garanteixi la seva posició econòmica a llarg plaç. L'altra cara de la moneda és que el contingut purament filosòfic segueix sent difícil de pair, doncs les idees d'aquests pensadors tenen un nivell elevat de complexitat que tot i els esforços de l'autor no permeten una fàcil comprensió pels no iniciats com jo.

La valoració d'aquest llibre m'ha fet despertar una petita reflexió sobre com les expectatives poden condicionar un lectura. Per un costat, mai hauria llegit aquest llibre com aquest si les crítiques no n'haguessin elevat molt les meves expectatives, però d'altra banda al ser tant altes diria que el llibre no les ha arribat a acomplir del tot. En qualsevol cas, el llibre m'ha agradat bastant, i m'ha permès conèixer una mica sobre aquests quatre pensadors dels que ben poc sabia.

Més informació: https://www.elconfidencial.com/cultura/2019-02-14/eilenberger-wittgenstein-benjamin-heidegger-cassirer_1821178/, que conté aquesta perla sobre el cèlebre episodi de l'examen de doctorat a l'irrepetible Wittgenstein:

Ocurrió en Cambridge en 1929 y fue el examen oral de doctorado más extraño de la historia de la filosofía. En el tribunal examinador se sentaban dos luminarias: Bertrand Russell y G. E. Moore. El estudiante que comparecía ante ellos era un exmilitar austriaco de 40 años que llevaba diez trabajando como maestro de escuela. Sus inicios habían sido fulgurantes, legendarios, pero, tras publicar su primera obra, decidió "haber resuelto definitivamente todos los problemas del pensamiento", regaló su fortuna familiar y desapareció para ganarse la vida "con un trabajo honrado". Ahora, ya cuarentón, no tenía medio de vida alguno y se presentaba ante aquellos examinadores que tan bien le conocían y le observaban intrigados. Pero se trataba de un examen, el alumno había presentado como tesis doctoral precisamente aquel mítico y muy oscuro primer libro suyo, y estaban obligados a hacerle preguntas al respecto. ¿Qué había querido decir exactamente aquí? ¿Y aquí? ¿Y aquí? El examinado intentó explicarse, balbuceó, sudó... pero nadie nunca había expresado ideas semejantes a las suyas, ¿a santo de qué seguir esforzándose? Harto, Ludwig Wittgenstein se levantó, se acercó al estrado, dio unas palmadas en el hombro a Moore y a Russell y pronunció esa frase con la que desde entonces sueñan todos los estudiantes de filosofía que defienden su tesis: "No se preocupen, sé qué jamás lo entenderán". Le aprobaron, claro. ¿Qué otra cosa podían hacer?

Recomanabilitat: Recomanable com una amena introducció a aquests quatre pensadors.