Títol: Aicnàlubma
Autor: Joaquim Maria Puyal
Editorial: Columna
Any de publicació original: 2011
El periodisme és un gènere que viu actualment una profunda crisi d'identitat. Tot i que els canvis tecnològics poden semblar-ne el detonant, al meu parer no són tant la causa del problema sinó una novetat a la que s'acabarà adaptant (de forma més o menys traumàtica). Per mi, el problema més greu del periodisme avui en dia és la seva progressiva submissió a l'objectiu del benefici econòmic per sobre de tot, que comporta una sèrie de conseqüències tan tristes com evidents (transformació de la informació en entreteniment, dependència dels grans grups de poder, partidisme ideològic) que l'allunyen de la seva necessària funció social tan vital fins ara a les societats democràtiques modernes.
Dins aquest món tan incert que és el periodisme actual, poques veus comanden tanta credibilitat i respecte com la del Joaquim Maria Puyal. Trobo molt meritori que en un territori en un estat tan lamentable i degradat com és el periodisme esportiu, en Puyal sap complir la seva funció de narrador radiofònic amb un estil propi prou digne i equilibrat, ben allunyat de l'estil estrident i demagog tan típic de la locura mediàtica que envolta el futbol avui en dia. És significatiu que un perico com jo, summament fastiguejat pel pensament únic culé predominant a Catalunya i terriblement saturat per l'abrumadora omnipresència del Barça als mitjans de comunicació, conservi encara una cert respecte per un comunicador apassionat del Barça però que sap transmetre (junt amb l'analista Ricard Torquemada) una mínima distància objectiva, amb altibaixos i encara lluny de la que seria dessitjable, però a una gran distància de la resta de mitjans culers.
Fet el preàmbul, entrem ja en matèria. El contingut d'aquest llibre es pot resumir perfectament en el seu subtítol: "Reflexions sobre la societat i els mitjans. Propostes per a la nova televisió". En Puyal ens dona una diagnosi acurada del lamentable estat de coses a la televisió actual (certament pitjor que a la ràdio i premsa), però també ens ofereix una sèrie de propostes que es podrien resumir a partir d'una base: la del respecte a l'espectador. Així doncs, la clau del discurs d'en Puyal radica en que és possible conciliar el legítim interès dels grans grups mediàtics per l'interès econòmic amb l'interès de l'espectador per una televisió de qualitat. Com a exemple, el lideratge d'audiència de TV3, una televisió que tot i tenir aspectes a millorar, es troba a anys llum de la resta de cadenes pel que fa a qualitat de continguts, i no per això deixa de ser la més vista a Catalunya.
Una idea en la que l'autor insisteix molt és que cal evitar resignar-se a la idea que per tenir audiència s'ha de caure a un determinat nivell (ben pobre) de qualitat. En Puyal insisteix en que els espectadors hem d'incrementar el nostre nivell d'exigència amb els continguts televisius, i que lluny de conformar-nos amb el que ens donen hem de mobilitzar-nos per demanar una televisió de qualitat que respongui al nostre interès. A les planes finals del llibre, l'autor ens planteja fins i tot un borrador del que serien els "Drets de l'Espectador Televisiu", amb exemples de drets que hauríem de reivindicar a una televisió a qui l'autor no es resigna a admetre com un negoci més sinó que considera s'hauria de definir com un servei públic d'interès social.
Aquest llibre m'ha resultat molt interessant. És cert que l'autor predicava en aquest cas a un convençut, però la seva aferrissada defensa d'aquest ideal m'ha fet replantejar-me la meva resignació pel que fa al pobre nivell televisiu actual, potser sí que és possible tenir una televisió millor.
Més informació:
http://www.columnaedicions.cat/ca/llibre/aicnalubma_13834.html
Recomanabilitat: Força recomanable, l'autor m'ha convençut en la seva idea de reclamar una televisió digne i de qualitat.
