Títol: Open
Autor: Andre Agassi
Editorial: Duomo Ediciones
Any de publicació: 2009
Open és l'autobiografia d'Andre Agassi, narrada en primera persona però escrita en realitat per un periodista guanyador del premi Pullitzer. Personalment mai vaig ser gaire fan de l'Agassi tennista, però sobre la seva biografia feia temps que en sentia molt a parlar, fins i tot gent no aficionada a l'esport n'havia fet unes recomanacions molt bones, així que realment tenia moltes ganes de llegir-la. Vist en perspectiva, les meves expectatives eren molt altes, massa potser... però en aquest cas han estat abastament superades!
El llibre és realment extraordinari, és prou llarguet però tot i així es llegeix molt ràpid. Acostumat a les típiques biografies esportives més aviat soses, aquesta és exactament el contrari: la narració és trepidant des del primer moment, la seva història t'enganxa i costa trobar alguna estona on decreixi l'interès. El que més m'ha impactat del llibre és que és molt sincer, directe, sense gairebé cap filtre, tens la sensació que el que t'explica Agassi és realment allò que sent, el que li surt del cor. De fet, és sorprenent com explica tan cruament les seves interaccions amb els molts personatges (famosos o no) que creuen la seva vida: no perd ni un segon en mostrar-se diplomàtic, quan critica ho fa sense embuts, però al mateix temps no sembla que ho faci només per rajar, sinó que simplement t'està explicant les coses des de la seva perspectiva. Al mateix temps, el propi Agassi es mostra crític amb si mateix, ple de contradiccions i conscient d'elles, és a dir que realment no transmet una sensació de prepotència sinó d'un paio que es mostra tal i com es veu.
Un altre punt a destacar és la relació de l'autor amb el seu pare. Si bé al llibre del Nadal em va sobtar la duresa del seu tiet/entrenador, la veritat és que ara em resulta un angelet comparat amb el pare de l'Agassi, que em sembla directament un maníac perillós. Certament no es fa estrany que el Gil Reyes, el seu preparador físic, s'acabi convertint en la figura paternal que el nano mai sembla haver tingut.
En resum, un llibre magnífic, fascinant, que transcendeix el gènere esportiu per convertir-se en una gran història de vida.
«Odio el tenis, lo detesto con una oscura y secreta pasión, y sin embargo sigo jugando porque no tengo alternativa. Y ese abismo, esa contradicción entre lo que quiero hacer y lo que de hecho hago, es la esencia de mi vida.»
Més informació: http://www.duomoediciones.com/es/catalogo-editorial/open-767.htm
Recomanabilitat: Fantàstic, extraordinari, llegiu-lo ja mateix! Fins i tot recomanable pels no aficionats al tennis.
