Aquí no hemos venido a estudiar - Enric Juliana

Títol: Aquí no hemos venido a estudiar
Autor: Enric Juliana
Editorial: Arpa
Any de publicació: 2020

L'Enric Juliana és un periodista al qui segueixo de prop com ja he explicat altres vegades perquè les seves anàlisis acostumen a aportar una perspectiva de més alt nivell, que intenta anar més enllà del soroll de l'actualitat política per a explicar les motivacions diguem-ne estratègiques dels partits, amb més o menys encert però intentant desxifrar el perquè es pren una posició en el context de la lluita electoral. Però aquest llibre que ens ocupa m'ha sorprès perquè a part de no tractar de política contemporània és molt diferent als altres llibres que ha escrit.

L'argument del llibre gira entorn d'una discussió a la presó de Burgos entre un grup de presoners comunistes l'any 1962, un fort debat entre els que demanen accelerar la lluita i diferents accions de protesta per precipitar un final del règim que veuen molt proper i que creuen serà recolzat per la societat des de dins, i els que s'inclinen per una posició de resistència pacient i d'acopi de forces (estudiar tant per formació personal com política) a l'espera d'un millor moment doncs creuen que no tenen prou força per fer caure el franquisme a causa de la conjuntura econòmica (el pla d'estabilització comença a donar els seus fruits) i geopolítica (el context de la guerra freda juga en contra de deixar caure un règim antidemocràtic però anticomunista). Un dels presos que protagonitzaven aquest debat, el militant comunista Manuel Moreno Mauricio, és un home a qui un jove Juliana coneixerà en la Badalona dels anys setanta i que tindrà una influència significativa en ell segons explica l'autor en entrevistes posteriors.

Quan va sortir aquest llibre me'l vaig comprar de seguida pel seu autor, però la temàtica no em cridava especialment l'atenció. Un cop dins però, m'ha resultat una lectura apassionant. Partint de la discussió de la presó, Juliana traça un relat molt ampli on toca una gran varietat de temes: la duresa de les condicions de vida a la presó de Burgos, les diferents estratègies de la dissidència antifranquista en la fase inicial del règim, el pla d'estabilització econòmica que li donaria vida quan trontollava, les posicions de les grans potències sobre l'Espanya franquista, el poder del partit comunista com a força principal de l'antifranquisme, l'evolució del règim soviètic i el seu impacte en les dissidències internes o l'anomenat eurocomunisme, la hibernació del PSOE durant la dictadura i l'ascensió del PSUC, l'impacte de la lluita clandestina en les persones que la protagonitzaven i les seves famílies, etc...

Potser el que més m'ha marcat del llibre és l'interessantísism debat entre dos posicions que tot i oposades, semblen ben comprensibles per tenir cadascuna la seva part de raó: l'esperit més revolucionari i idealista, de l'acció com a única forma de canviar realment les coses enfront d'un règim tan detestable, i l'esperit més gradualista i pragmàtic, partidari d'esperar el millor moment i teixir complicitats amb altres sectors (els moderats del règim i l'església post-conciliar) de cara a construir les bases d'un futura evolució democràctica poc trencadora però més assolible. A més, m'ha semblat que el llibre està excel·lentment documentat, amb referències que van des d'actes de les reunions de Postdam entre Stalin, Churchil i Truman a emissions de la ràdio Pirenaica, sumaris militars i documents de l'arxiu històric del PCE.

El llibre m'ha agradat moltíssim, potser el que més de tots els que he li llegit a l'Enric Juliana. He après moltíssimes coses noves sobre tota aquella època i el moviment antifranquista, molt més complexe del que entenia fins ara. També m'ha semblat molt colpidora l'experiència personal del propi Manuel Moreno Mauricio en particular, que després de la presó patirà una derrota encara més amarga en l'àmbit familiar. Un llibre molt complert on es nota que l'autor s'hi ha bolcat i que significa molt per a ell.

Més informació: https://arpaeditores.com/products/aqui-no-hemos-venido-a-estudiar

Recomanabilitat: Molt recomanable, excel·lent investigació de l'Enric Juliana que posa en relleu uns debats molt importants.

Aguirre el magnífico - Manuel Vicent

Títol: Aguirre el magnífico
Autor: Manuel Vicent
Editorial: Alfaguara
Any de publicació: 2011

Aquest llibre el vaig agafar bastant aleatòriament a la biblioteca, i només tenia alguna vaga referència sobre l'autor Manuel Vicent, un periodista i escriptor que és un col·laborador habitual del diari El País. I si de l'autor ja en sabia ben poc, sobre el protagonista Jesús Aguirre no en sabia res de res, però llegint la contraportada em va cridar força l'atenció que un antic cura s'acabés convertint en Duque de Alba. Doncs bé, un cop llegit el llibre, la trajectòria vital d'aquest home resulta encara molt més sorprenent.

Jesús Aguirre va néixer de mare soltera poc abans de la guerra civil, ja que el pare (un militar català) no el va voler reconèixer al ser fruït d'una aventura extramatrimonial. M'imagino que en aquella època això ja hauria hagut de suposar una condemna a l'ostracisme social, però aquest impediment no va semblar frenar-lo. Va fer estudis de teologia i filosofia a Alemanya, on va tractar il·lustres filòsofs com Adorno o Heidegger i va tenir de company a Josef Ratzinger que després esdevindria Papa, i a principis dels anys 60 va acabar retornant a Espanya per a ordenar-se sacerdot.

Aguirre es va unir a alguns grups d'oposició clandestina al règim franquista i va acabar esdevenint el cura progre de l'esglèsia universitària de Madrid, on va coincidir amb gent com Felipe González, Solana, Maravall, Tamames, Morán... Als anys 70, Aguirre va penjar els hàbits (cosa prou inaudita també) i va convertir-se en director de l'editorial Taurus, per més endavant esdevenir alt càrrec del ministeri de cultura, casar-se amb la duquesa de Alba i fins i tot ocupar un seient a la Real Academia Española. En resum, una trajectòria que m'hagués semblat totalment inversemblant en un llibre de ficció.

Aquest llibre ha estat tota una sopresa per mi, m'ha agradat força. Sembla que el protagonista era una personalitat força carismàtica o almenys l'autor aconsegueix transmetre aquest magnetisme al seu llibre, i a més ho fa amb un punt elevat d'ironia en el tractament del personatge i la descripció de les seves "proeses". També m'ha resultat bastant interessant observar tot el rerefons de l'època tardofranquista dins el desenvolupament de la història.

Més informació: http://www.megustaleer.com/libro/aguirre-el-magnifico/ES0136730  

Recomanabilitat: Força recomanable, una lectura molt entretinguda.

Los presidentes y la diplomacia - Inocencio Arias

Títol: Los presidentes y la diplomacia
Autor: Inocencio Arias
Editorial: Plaza y Janés
Any de publicació: 2012

Aquest llibre era un altre regal de fa temps que tenia pendent de llegir, i és que estic intentant fer neteja per poder començar l'any vinent amb la tauleta de nit neta (s'estaven acumulant massa llibres).

Inocencio Arias és un diplomàtic de llarga carrera però a qui molta gent (jo inclòs) coneix més aviat per haver exercit de director general del Real Madrid durant dos anys a principis dels 90 (sense gaire èxit, per cert). Fora d'aquest parèntesi, però, sempre ha format part de les altes esferes del Ministerio de Asuntos Exteriores, al servei de governs de diferent signe ideològic. En aquest llibre, Arias ens explica les seves vivències al costat dels cinc primers presidents de la nova etapa democràtica: Suárez, Calvo-Sotelo, González, Aznar i Zapatero.

El llibre se m'ha fet prou entretingut de llegir però haig de confessar que sento un cert interès per tot això de la diplomàcia i els afers exteriors, temàtica que admeto no sol despertar grans passions. La part inicial (fins a Felipe inclòs) és especialment remarcable en la seva descripció dels diferents esforços que es fan per posicionar la nova Espanya democràtica, després del llarg hivern dictatiorial, com a un nou actor que pugui ser admès a la comunitat internacional (i sobretot al bloc occidental).

El pitjor del llibre ha estat clarament la part final. L'autor fa una crítica molt acarnissada a la figura de Zapatero i la seva política exterior, quelcom que pot ser perfectament vàlid i raonable, però el seu judici perd bastanta credibilitat quan es contrasta amb la seva apologia netament acrítica de la política exterior a l'etapa Aznar (que, més enllà de discrepàncies ideològiques, no es pot dir que fos exempta de polèmica).

Més informació:  http://www.megustaleer.com/libro/los-presidentes-y-la-diplomacia/ES0108430 

Recomanabilitat: Només recomanable pels interessats en la diplomàcia exterior.